hi ha un estat del metall
entre l’estrella i el sutge
que es trastorna tot al volt
de l’ànima que es devasta,
d’un color verd corrosiu,
virat al roig,
quan és submergit
en solució de morfina;
i un altre estat, gairebé orgànic,
del temps de posta,
fet de bromera
de sang i flux,
al quart creixent de lluna,
en trànsit de pluja
al límit exhaust
de l’espasme;
i encara, un estat nupcial,
volàtil estadant de la mort xica
de l’orgasme, que defuig
l’aroma i la dansa,
posseïdor tan sols
del cercle de tenebra
que es tanca;
i un quart estat, del qual
no puc parlar-vos; basti saber,
-encara que no basti- que no hi ha
cap, dels ínfims corpuscles, que estigui
deslligat dels altres; perquè, en aquest
gran univers, on el temps juga,
oscil·lant entre la llum i l’amnèsia,
és una facècia l’espai buit
que els separa; i no puc dir més,
o tan sols, sí! que el darrer
estat del metall
que he pogut conèixer,
es trasmuda
en fractals de ferro i coure
sobre el dibuix de la fulla,
i roda al blau fosc de l’espectre,
i és ell qui sospira, carcassa endintre,
esteses les ales
sobre la sorra que crema.
1juny2008
